Catalanitat és Hispanitat

Partit Popular Català o el PP a Catalunya?. Congrès de Juliol del 2008 26 gener 2009

Posted by catxhis in Catalunya, bressol d´Espanya..
trackback

En el passat congrès del mes de Juliol del 2008 del PP de Catalunya, un grup de militants del Bages vem presentar una esmena d´addició dins la ponència política. Vàrem complir tots els tràmits. Vàrem presentar tota la documentació. Vàrem seguir totes les indicacions que ens demanaren. Però no vàrem voler renunciar a la nostra esmena per les pressions dels capitosts del partit.

 

El boicot per part dels responsables del congrès va ser vergonyòs, se´ns va voler enganyar amb falses espectatives, la censura i la amenaça va funcionar en el si del congrès com ho feien els vells partits dinàstics de l´Espanya decimonònica. Patètic espectacle el que vàrem viure. Nomès la ferma determinació de defensar la nostra esmena o en cas contrari convocar els mitjans de comunicació, va permetre als responsables de la ponència deixar-nos llegir-la i poder ser votada (sense cap garantia d´imparcialitat). Forem derrotats, però treguerem més del vint-i-cinc per cent dels vots dins de la sala, el que ens permetia (segons la normativa del propi PPde C) defensar-la davant del plenari. No fou possible.

 

La nova presidenta del PP de C, la Sra. Sánchez,  es va comprometre a explicar-nos que havia passat en el si del congrès i per quins motius haviem estat censurats, i fins i tot escarnits. RES de RES, cap explicació ni justificació ha estat adreçat vers els inspiradors de l´esmena.

 

Aquesta es l´esmena, la seva justificació politica i la seva defensa.

 

PONÈNCIA D’ ESTRATÈGIA POLÍTICA

 

 

 

ESMENA D’ ADDICIÓ

 

 

 

Per ser col·locada com a últim paràgraf a la pàgina cinc en Ideologia i Estratègia.

 

 

 

 

 

Text de l’ esmena:

 

“I en paral·lel a aquest decàleg de la nostra ponència, i en compromís de servei polític i ideològic al sí dels ciutadans  de Catalunya, és crearà una comissió per analitzar i estudiar la viabilitat, oportunitat, necessitat i adequació de la creació del Partit Popular Català per apropar les nostres estratègies i definicions de país a tot el conjunt de la ciutadania, possibilitant l’arrelament a cada un dels nostres pobles i viles de Catalunya de la nostra opció política, i aconseguir donar les respostes als problemes dels nostres veïns i alhora aconseguir ser percebuts com un partit polític sòlid, útil i compromès amb el territori i el país. “

 

 

Avui en dia ser membre del Partit Popular de Catalunya es pertànyer a un Partit marginal i marginat, mal vist,  on no existeix l’orgull de manifestar la nostre pertinença al PPC en públic, per por de perdre el prestigi social o el reconeixement de la gent que ens envolta.

 

Ser membre del Partit Popular de Catalunya es, a ulls de la majoria de catalans, militar en un Partit residual, sense gairebé presència a la societat, amb manca de intel·lectuals que li donin suport, més ben dit amb el despreci absolut del món lletraferit català, sense un missatge clar i entenedor,  sempre nedant contracorrent de l’opinió catalana, amb l’odi del mig-somriure autosuficient de qui ha fet de Catalunya en els últims anys un territori on lo espanyol o hispànic es rebutjat.

 

Ser membre del Partit Popular de Catalunya  és feina dura, complexa i difícil, moltes vegades agosarada i fins i tot arriscada si a la ciutat, vil·la o poble on vivim ens identifiquen, podem quedar escaldats per les pressions, els insults, les amenaces o directament les agressions per pintades a casa, per la culpabilització de tots els mals que puguin assolar-nos. La gent del PPC a Catalunya és gent valenta, però som pocs, molt pocs els qui donem la cara de forma altruista, sense res a canvi, amb molt a perdre i res a guanyar,  perquè es molt difícil ser i representar el que sóm.

 

Ser membre del Partit Popular de Catalunya és ser un anticatalà per gairebé tots els catalans. Pertànyer a un Partit manat des de Madrid, on l´imposició o destitució dels líders han estat el caprici electoral d’uns capitosts molt allunyats de la nostra realitat i on el missatge antiseparatista que el PP ha practicat fora del nostre territori es confon amb un missatge anticatalà que perjudica e hipoteca qualsevol intent de fer sentir la nostra veu.

 

Ser membre del Partit Popular Català a Catalunya es percep pels catalans, com l’únic defensor de la llengua castellana i del bilingüisme mal entès (en castellà sempre) i d’un Partit que busca la segregació en l’ensenyament i que vol trencar la unitat de la llengua catalana que es parla en altres territoris d´Espanya. Volem ser bel·ligerants amb qui deprecia la llengua de Castella a casa nostra i ens neguem a que la llengua catalana pugui tenir el reconeixement de la seva unitat i de la necessitat de protegir-la i emprar-la arreu com a llengua espanyola que és.

 

Ser membre del Partit Popular Català a Catalunya és militar en un partit que és sentit com un cos aliè a la realitat catalana, relacionat amb el franquisme i les actituds més xulesques i anticatalanes que la nostra terra ha sofert sota la bota militar. La pressió mediàtica i revengista dels partits d’esquerra que cerquen guanyar una guerra fratricida 70 anys desprès, es fa exclusivament amb la criminalització de la gent del PP i es molt dur no poder ni saber contestar les mentides a les que des dels mitjans públics,  i també molts de privats, ens bombardegen sistemàticament amb la seva memòria històrica identificant els botxins amb la gent del PP.

 

Ser membre del PP de Catalunya és la d’un sofert militant que defensa amb lleialtat el concepte d´Espanya. Expulsats de la Catalunya correcte, políticament anatemitzats pel “pacte del Tinell”, escarnits pels periodistes a sou del poder. I amb això estem. No podem fer política, ens impedeixen fer política, però almenys podem fer didàctica. Didàctica de que?. D´Espanya, es clar, i dir ben clar:

 

Sóm Espanyols, per què sóm catalans.

 

En Feliu i Codina el segle passat ho manifestà així:

 

“Espanyolistes som tots en aquesta regió, no per tots ben entesa, però el nostre espanyolisme no ens impedeix que siguem catalans fins el moll de l’os”.

 

Segurament ser membre del Partit Popular de Catalunya  pels nostres companys de la resta D´Espanya és un exemple d’espanyol sensat, de militant entregat, de model a imitar i sobretot de català que no sembla català. Ser membre del Partit Popular a Catalunya és molt diferent que ser-ho a la resta d´Espanya. Es molt fàcil ser del PP a Alcobendas, Aguilas, Villarrobledo o Paléncia, però ser-ho a Berga, Vic, Olot o al barri de Gràcia de Barcelona no és precisament un camí de Roses. Tampoc ho és ser-ho a Gernika, però això és un altre tema.

 

Però com sóm els militants del PP Català?. Quin model de Partit volem?, Tindrem possibilitats reals de governar a Catalunya?. Serem uns marginals la resta de la nostra vida?. Serem sempre els representants folklòrics del Partido Popular, uns estranys sense cap mena d’influència i marginats per uns i per altres?.

 

L´estratègia política que s’esdevé en els propers anys pel Partit Popular Català a Catalunya no ha d’anar encaminada en lluites caïnites entre famílies polítiques amb la única voluntat d’assentar-se a una poltrona, no hem de centrar el nostre esforç en cercar un líder messiànic que ens guiï vers l´obtenció de més diputats enamorats per una oratòria agressiva però d’esquena a la realitat, no hem de fer plantejaments territorials de defensa de transvasaments, de línies d’alta tensió o centrals nuclears, nosaltres hem de fer de la necessitat del nostre reconeixement social una virtut. Hem de dir-li a la societat catalana, que no sols som catalans, sinó que som els millors catalans, i que per això, només per això, som espanyols.

 

El PP de Catalunya, tal i com molt bé diu aquesta ponència política, ha de defensar una societat sense l´intervencionisme que prediquen i practiquen les esquerres.

 

El PP de Catalunya vol un marc lliberal humanista, amb un profund sentit de la justícia i en la defensa de la família que es el pilar bàsic de la nostra societat.

 

El PP de Catalunya creu en la recuperació del tradicional dinamisme de la societat civil, una societat amb igualtat d’oportunitats per a tots, siguin autòctons o nouvinguts.

 

El PP de Catalunya creu en premiar l’esforç de l’individuo, on pogué  escollir l’educació que vulguem pels nostres fills sigui un dret.

 

El PP de Catalunya ha de apostar pel desenvolupament de les inversions industrials i per fomentar la competitivitat, amés de apostar pels joves emprenedors que volen ser empresaris.

 

El PP de Catalunya ha de apostar per una educació trilingüe on l’aprenentatge de l’anglès, espanyol y català jugui un paper important.

 

El PP de Catalunya ha d’apostar per un control de la immigració per tal d’evitar esclats de racisme i de guetos, una societat menys burocratitzada i més flexible.

 

Però ara i aquí altre es la batalla que hem de tenir, aquesta lluita a de ser sentir-nos catalans i per tant aconseguir el reconeixement del poble català.

 

Sinó mai no sortirem del cercle viciós en el que estem. Serem uns outsiders. Farem la feina bruta de la gent de Convergència, que els hi regalàrem el poder sense res a canvi. És més els hi regalarem el poder i ens han escopit e insultat anant fins al notari a deixar clar que nosaltres no som mereixedors d’altre cosa que el despreci i la nostra mort política.

 

I a callar. El Partit Popular de Catalunya, tant obedient com inexistent ha defenestrat caps, ha eliminat dirigents, i acabem de viure un episodi grotesc en aquest congrés que ens fa caure a gairebé  tots la cara de vergonya. Estem silents, ens trobem cada quatre anys per ungir un nou líder, que desprès és descabellat pel dirigent madrileny de torn, i tornem a començar.

 

De forma radical, hem de canviar el nostre missatge. O sempre serem uns marginals i uns marginats de la política catalana. I això no pot ser. No podem ni devem mantenir-nos en aquesta situació. No podem plantejar-nos com a gran repte el fet de tenir un regidor més o menys al Bages, de poder fer més llistes electorals que ningú i treure uns resultats desastrosos, o pretendre arribar a ser la segona força política a Mataró (sent la quarta força política al Maresme). Hem de ser un partit guanyador. I sinó pleguem, i reconeixem-ho d’una vegada, que nosaltres no som d´eixe mon.

 

Ara o mai esdevé plantejar-nos seriosament què volem ser, on volem anar i què hem de dir, per tal de fer una gran catarsis col·lectiva a Catalunya, un país esmorteït, depressiu, sense esma, que es mira contínuament el melic i que constantment es planteja la seva secessió. Un país sense càrrega intel·lectual, sense el teixit industrial que el va caracteritzar, un país ple de funcionaris que ha matat la virtut emprenedora dels catalans, un país sense iniciativa privada on les forces d’esquerra i deslleials al projecte comú d´Espanya han anat cobrint totes les formes de govern. Hem d’aconseguir sacsejar Catalunya i treure-la d’aquesta somort i estat d’abatiment general i desencís en la que es troba. Un país que ens expulsa per que no s’ha reconegut en nosaltres. Un país que es diu emprenyat i l’únic que ha fet es votar massivament en contra de nosaltres.

 

No han importat els desgavells ferroviaris, la reculada d’inversions de l’estat, la ineptitud en una planificació hidrològica, la fugida d’inversions internacionals,  el creixement vergonyós de l’especulació que ens ha abocat a la porta d’una crisis de difícil solució, la manca d’infraestructures i comunicacions, les disputes per la MAT, la vergonya de la discussió del túnel de Bracons, la fugida d’empreses vers altres indrets, la manca d’inversions en noves tecnologies i sobretot la pèrdua de la credibilitat dels catalans a la resta d´Espanya. Les ridícules actuacions del govern d’en Maragall, que de ben segur seran superades pel govern de don José Montilla i els seus companys de viatge, han provocat una pèrdua de la nostra tradicional bona premsa per la resta d´Espanya. Però tot això als catalans els hi ha donat igual. Han votat en contra del PP. La manca de tolerància i de respecte que ens han tingut aquesta gent ha estat de nivells esgarrifosos. I això és així, i ho hem de reconèixer.

 

Per tant ho hem fet molt malament per arribar a aquesta situació. No hem sabut plantar cara, ens hem arrugat i amagat darrera dels dirigents del partit a Madrid. Fins i tot algun capitost que diuen son companys de viatge nostre i que són de nova incorporació va tenir la poca vergonya de venir a insultar als catalans en plena campanya electoral a Girona.

 

“Per rica i poderosa  te criden la primera,

tes obres testifiquen que ton orgull no es va;

l’empresa que no agosen, prenent-la per quimera,

que es faça a Catalunya, lo poble diu.. i es fa

 

Ta glòria és ta constància; per ella en altres dies

Donares al món Jaumes, Rogers i Cabestanys,

Per ella Déu comporta que avui encara sies

La joia de l´espanya, l´enveja dels estranys”.

 

Això deia en Josep Pons i Gallarza al famós poema “Lo treball de Catalunya”. Qui es reconeix avui en aquestes rimes?. On són els nostres herois?, els nostres cabdills?. Catalunya resta somorta, apagada, deprimida. La classe política catalana és mediocritat, l’alçada intel·lectual no arriba a La mitjana dels països menys desenvolupats. I el jovent català té com a màxima ambició ser un funcionari.

 

I nosaltres marginats. Sense esma de poder fer-hi res. I de dir, menys.

 

I hem de reconèixer que la nostra marginalitat ve donada per la nostra identitat. La identitat que nosaltres ens hem guanyat a pols. La identitat que uns ens han penjat. La identitat que altres diuen que som. La identitat que nosaltres no sabem trobar. Una identitat que arrosseguem com ànimes en pena, intentant justificar-nos que som uns catalans estranys en aquest paradís de prosperitat que la progresia de casa nostra ens ven com l’anomena’t “oasis català”. El què som, és una colla de gent amb molt bona voluntat, sense cap mitjà de comunicació afí, sense recursos, amb un discurs diferent a cada territori, sense vida, amagats i moltes vegades protegits per la policia per evitar que els patriotes d’esquerres ens donin pel sac.

 

Per tant el discurs polític que hem de fer és un discurs IDENTITARI, diferent del que es fa a la resta d´Espanya, propi, català, però sobretot creïble ben construït i amb la suficient càrrega emocional per sumar totes les adhesions, simpaties i il·lusions que mai fins ara hem sabut transmetre al poble català.

 

Ara és l’hora doncs de plantejar una Espanya gran des d´una Catalunya forta, sense empelts, sense reivindicacions insolidàries, remarcant el que ens uneix i no el que ens separa d´Espanya, sabent que hi ha molts més vincle que ens uneixen i enforteixen amb les altres comunitats hispàniques, que no pas ens separen. Que la nostra història, és una història hispànica, i que volem anar de la mà de les altres nacions culturals hispàniques per construir una nació política de la que ens puguem sentir plenament representats i còmodes amb la nostra especial particularitat.

 

I deixant clar que som Catalans, que tenim la necessitat de viure i manifestar-nos políticament com a membres del Partit Popular Català, i que de forma lleial i honesta volem contribuir a la direcció d´Espanya com ho fan els nostres companys de Castella, de Galicia i d´altres indrets hispànics.

 

Ara és l’hora de deixar les cadenes i les angoixes i d´estendre la mà i la il·lusió, tant als catalans com a la resta d’espanyols. Perquè nosaltres som gent d’aquí, de la terra i ningú ha de sentir-se exclòs de la Catalunya Gran que hem de construir.

 

Per tant, no ens valen propostes de pactes amb els nacionalistes separatistes que sempre han estat deslleials amb el concepte hispànic, i quan han pogut ens han apunyalat i despreciat. Per tant NO és hora de pactes amb Convergència ni amb cap dels partits que es creuen els representants exclusius de  Catalunya. Es hora de treure-les-hi tota la legitimat electoral, arrabassar-los els vots, deixar-los sense arguments, i per un cop ser valents i proposar representar d’una vegada per totes els interessos, la tradició i els valors dels catalans, sense intermediaris comissionistes ni xantatgistes barroers.

 

I per això HEM DE CREAR EL PARTIT POPULAR CATALÀ.

 

Lleial amb el Partit Popular, però parlant d’igual a igual amb els nostres companys de la resta d´Espanya. Per tant que ells també siguin lleials amb nosaltres i respectin les decisions que els catalans volem prendre amb lleialtat hispànica.