Els símbols de Catalunya 7 març 2011
Posted by catxhis in Uncategorized.add a comment
“El separatisme es una malaltia tan vuitcentista com el nacionalisme i el centralisme. És una malura de la qual no cal gairebé preocupar- se; es va extingint tota sola, com un microbi que ha perdut la virulència… (…). No; res de separatisme. Hem viscut massa centúries junts, hem participat en massa empreses comunes – en massa desatres comuns també- perquè juguem a tornar a barrejar cartes. Hi ha massa trets comuns (…). Catalanitzar Catalunya no vol dir, per tant, restar alguna cosa d’Espanya. Vol dir fer l´Espanya gran, i fer-la digna d’incorporar-se, sense murmuris, reticències o reserves, a una gran Europa“
L’autor del “Diccionario de Filosofía”, en Josep Ferrater i Mora, va deixar per la posteritat la contundent frase que encapçala aquest capítol. Ferrater, autor entre moltes altres obres, de “Les formes de la vida catalana”, afirma que Catalunya, com a cresol de races i de cultures que ha estat, ha de viure i pensar amb els tres mons de referència: l’hispànic, l’europeu i el Mediterrani; ell reivindicador del “seny” català i de la 
feina ben feta es per nosaltres un dels nostres més preclars referents politics i filosòfics en el sentit d’entendre el “ser” dels catalans. Desgraciadament el separatisme; i els seus companys antihispànics, els separadors; tenen avui en dia més protagonisme del que en Ferrater podria creure, però com tota malaltia del passat, esperem que s’extingeixi ràpidament.
Els secessionistes, desprès de la desfeta del 1.898, tragueren pit e inventaren mites, gestos, símbols, emblemes i festes. S’arrelà una cultura romàntica anticastellana que es confongué amb un odi a lo espanyol, confonen ambdós termes de manera interessada i vergonyosa. Es rescatà de l’oblit tota la simbologia diferenciadora per tergiversar-la en el decurs dels temps i s’inventaren de noves per remarcar que Catalunya era una illa isolada i deslligada de la influència hispana.
Molts dels mites que es pariren a principis del segle XX foren sacralitzats per la República i tinguts com a dogma de fe pels antifranquistes que sorgiren en el postfranquisme; i tots ells beneïts pels nous manipuladors de la correcció política i santificats com a veritats absolutes pels tutors del pensament secessionista; i és en Jaume Vicens Vives qui es va referir; vers als que van mitificar un passat, moltes vegades falsejat o inventat; l’any 1935 en el seu escrit “La història no es crea, es refà”:
