IN INDE INDEPENDENCIA¡¡
“Oh batalla del Bruch, la més gloriosa ¡¡
afronta de “Marengo”, “Eilau” i “Jena”
intrèpidos paisans, gent valerosa,
d´Espanya glòria, de la França pena,
accepteu la corona victoriosa
que la fama vos dóna a boca plena
que la història los noms dirà ab grandesa
d´Igualada, del Bruch i de Manresa”.
Poesia anònima publicada al “Diario de Manresa”, i recollit al llibre “Els precursors de la Renaixença” de Josep Maria Poblet.
La guerra de la Independència d´Espanya, com sempre l´hem coneguda o la “del Francés” com també es mal coneguda a Catalunya des de que la nova historiografia separatista capitanejada pels historiadors marxistes com en Josep Fontana i tots els seus col.legues visionaris, va decidir batejar-la així , fou en contraposició a les teories dominanats avui en dia una lluita aferrissadament hispànica, molt a pesar dels separatistes.
El poble es subleva a totes les contrades, unint el seu sentiment d´odi secular vers els francesos i la ràbia pels abusos de l´invassor, junt a un esclat hispànic sincer que saccseja la societat, sense distinció de classes socials. Fou el poble espanyol, i especialment el català, qui porta a terme una de les fites més cel.lebrades a les nostres contrades, i que avui la tergiversació a mans dels de sempre volen amagar, presentant l´aixecament català, la resistència de Girona o la batalla del Bruc com una revolta antifrancesa peró alhora, per estúpid que sembli, també antihispànica.
Aquests sentiments d´hispanisme i de rebuig vers l´invasor, va fer que el Barceloní Josep Robrenyo ho eixés escrit en “Els laments de la trsita ciutat de Barcelona”:
”Ai maleïda França ¡
Te n´has de recordar,
Del mal que has fet a Espanya ¡
Nos la tens de pagar ¡”.
La crema dels retrats de Godoy a Cervera el 27 de Març de 1808 pel motí d´Aranjuez, es bona mostra del sentiment compartit amb tota Espanya per la traició feta pel vàlid. La invasió de Catalunya per part dels francesos camí de Portugal, començar el febrer de 1.808 ocupant Figueres i Barcelona, entre altres llocs estratègics. La traidoria del Capità General Ezpeleta, que va entregar el Castell de Montjuic als francesos va fer sublevar als Barcelonins. Els soldats espanyols del Castell de Montjuic fugiren, seguint instruccions del qui desprès seria l´heroï de Girona, en Alvarez de Castro, i posteriorment foren els protagonistes, junt amb els somatents locals, de la victoria del Bruc.
El 2 de maig es produeix la sublevació de Madrid, i com a acte reflexe la gospira hispana pren a Manresa i es crema el paper segellat de les noves autoritats franceses. Sense govern, sense autoritats, el poble s´organitza a tota Espanya per enfrontar-se als francesos. A lleida es creà la primera “Junta de Govern i de Defensa”, i posteriorment a totes les viles i contrades espanyoles i Catalanes.
El 6 de Juny de 1808, els somatents del Bages i de l´Anoia, junt amb els militars fugits del castell de Montjuic s´enfronten al Bruc a les columnes franceses que anaven a Lleida. Tropes regulars espanyoles junt als sometents locals s´enfronten a les àguiles franceses. El 14 del mateix mes hi ha la segona topada a les faldilles de Montserrat, i la victoria hispànica es total. La llegenda del bailet de Santpedor, el “Timbaler del Bruc”, retronant el tambor al bell mig de la montanya santa es celebrada com una de les gestes de les que ens sentim mès orgullosos.
La coordinació de les Juntes catalanes amb les de la resta d´Espanya formen part de la més bonica col.laboració hispànica. El buit creat pels monarques traidors i els politics venuts, fou suplit per la voluntat de coordinació dels pobles d´Espanya en la seva lluita per la independència del francès.
El sentiment hispànic, peró alhora profundament català, de les Juntes de Catalunya està fora de dubte, i exemple d´aixó es el text publicat per la Junta de Catalunya el 13 d´Agost de 1810:
“Que aunque desde luego deben reconocerse las ventajas políticas que resultarían de uniformar la legislación y los derechos de todas las provincias de la monarquía para que no quede de la actual crisis un cuerpo de partes eterogeneas, con todo, quando no pensase así las pluralidad, o quando insuperables óbstaculos se opusieran a la realización de esta medida saludable, en tal caso debe Cataluña, no sólo conservar sus privilegios y fuero actuales, sino también recobrar los que disfrutó en el tiempo en que ocupó el trono español la augusta casa de Austria, puesto que los incalculables sacrificos que en la defensa de la nación está haciendo, la constituyen bien digna de recobrar sus prerrogativas perdidas y tan extraordinarios esfuerzos de fidelidad y amor a sus soberano han de ser poderosas para borrar de la estimación y aprecio hasta la menor sombra de pasados y lejanos acontecimientos”
La batalla de Bailén, amb la participació de voluntaris catalans, i la posterior entrada del propi Napoleó a Espanya, canvià el curs de la guerra a favor del francés. Girona resisteix els setges. La inmortal Girona com fou batejada lluita per defensar-se davant l´agressor.
La guerra de guerrilles s´imposà com a contrapartida a la falta d´exèrci regular espanyol, i a Catalunya els pagesos i menestrals esdevenen en guerrillers com en Manso, Milans del Bosch o el Comte d´Eroles i desprès seràn reconeguts militars de l´exèrcit d´Espanya merces a les seves heroiques accions. La nissaga catalana dels Milans del Bosch donarà a Espanya una de les families militars més importants dels segles XIX i XX.
Mentre els francesos volen manipular un sentiment d´odi vers a Espanya que no existeix, com el que el General Duhesme va escriure el 1808:
“Els catalans en general són gelosos partidaris de la independència, el seu caràcter altiu els fa considerar al Rei d´Espanya més com un dèspota”.
Que equivocats que anaven. No sabien que els Catalans lluitaven per la Independència, peró la d´Espanya. L´odi dels francesos vers als catalans queda reflectit en les paraules del Mariscal Suchet: “Els Catalans són uns malvats, totalment revoltats”. La queixa pel rebuig a tot lo procedent de França era clara, i la història de 1714 era encara molt present. Neixin els termes gavatx i xarnego per definir als francesos i als seus descendents.
Catalans traïdors, o caragirats, foren pocs, entre ells el famós Josep Pujol que aterroritzà Catalunya amb les seves partides d´assasins, i que era considerat pels romanços populars “Com el lladre de Catalunya i d´Espanya”.
La pèrdua de Tarragona, la destrucció de Montserrat, la desfeta de l´exèrcit espanyol, portà a una situació límit en la capacitat de resistència dels catalans. Les Corts de Cadis i la participació d´un bon grapat de Catalans, encapçalats per en Campmay, marcaran l´inici de la fí de la guerra de la Independència. L´any 1813 fou la inflexió definitiva de la guerra a favor dels espanyols
Auques, versos i poemes es multipliquen per tot Catalunya en record de les gestes dels guerrillers o de la població resistent davant dels francesos. Exemples com la “Cansó nova sobre de los francesos treta en lo any 1814:
“Una casa sense amo
Va malament
Així avem fet a Espanya
Faltan al rey
A Dèu donem les gràcies
Que ja ha tornat
Als tenim a son tró
Ab llibertat”
A “La Pubilla del Vallés” de Josep Maria Arnau, el protagonista treu pit sobre la seva participació a la guerra:
“Ha de saber senyoret
Si no sap més que fer el llaç
Que aquest honròs uniforme,
Símbol de la lleialtat,
Representa l´heroisme,
Representa el valor gran
Ab què els fills de Catalunya,
Defensàrem, pam a pam
La independència espanyola
Los fueros i la llibertat”.
Comentaris»
No comments yet — be the first.