En català si-us-plau.
“Inspirats la inmensa majoria dels catalanistas en las ideas que sustenta V. en son memorable discurs de recepció, y lluny d’ilusions contrarias a l’unitat de la Nació, desitjem sols que se’ns considere per lo que valem y que nostra literatura figure en la part deguda en tot allá on se tracte de literatura espanyola.”
Antoni Aulestia i Pijoan signa aquestes paraules en una carta datada el març de 1877 i dirigida a Victor Balaguer, sobre la nostra llengua catalana. Es ara i aqui on els hispanistes catalans, la gent del Partit Popular Català els qui hem de donar-li el màxim reconeixement i homenatge a la nostra llengua, la llengua espanyola dels catalans.
En Josep Pou i Batlle; prevere filòsof i escriptor gironí, corresponsal del diccionari Alcover i refundador de la “Confraria de Sant Jordi de Girona”, deixà per la posteritat un reconegut sermó a la Seu de Girona el 1904, que des de una profunda reivindicació de la llengua catalana, reclama alhora la pertanyença a la nació comuna hispana:
“Perseguir la llengua catalana no sols es trepitjar el dret natural…sinó que es també voler aufegar una de les manifestacions més capdalts del pensament espanyol, es anar contra Espanya, que aquell va contra la unitat, que va contra la varietat natural y bén ordenada… Lluny d´aborrir á la llengua catalana, el verdader espanyol ha d´encoratjarla, com ha de encoratjar a la gallega, á la eúskara y com hauria d´encoratjar á la de qualsevol altre rassa ibèrica que vingués a soplujarse sota el sostre que abriga a les demes germanes, que totes son per igual honradesa igualment espanyoles, y ab lo mateix dret á la vida… Lluyn de volguer la divisió d´Espanya, nosaltres voldriem engrandir-la, voldriem que l´amor y la utilitat mutual borrés la denominació absurda d´Espanya y Portugal, y que fent espanyols a tots los catalans no s´hagués de parlar mes de catalans de Fransa.”
Fou, però un eminent hispanista, en Mossèn Antoni M. Alcover i Sureda (Manacor, 1862), autor del “Diccionari Català-Valencià-Balera”, qui més abrandà per la llengua catalana, “la llengua que es parla al Principat de Catalunya, al Regne de València, a les illes Balears, al departament francès dels Pirineus Orientals, a les Valls d’Andorra, al marge oriental d’Aragó i a la ciutat d’Alguer de Sardenya”;
Andreu Bosc en el seu Summari, Índex o Epítome dels admirables Títols d’Honor de Catalunya, Rosselló i Cerdanya” no dubte en reivindicar la llengua catalana com una llengua hispànica:
“Totes les dites llengues tant differents que·y agué en Espanya, ha amostrat la experiencia que desde la expulsio dels Moros se vingueren a reduyr a tres principals, y mes generals, la primera es la Vasquense, o Viscayna, rebuda en la Viscaya, Nauarra, Gipuscoa, Alua. La segona, y mes corrent es la Castellana, esta antiguament era la mes impropria, y barbara fins a poch temps a esta part dels Reys Catholichs dels quals comensa a polirse, y entendre de manera que ha vingut a ser la mes Rethorica, abundant, y fertil de totes, y de aqui mes comuna, y rebuda. Las nacions la parlan son de Castella, Toledo, Leo, Esturies, Estremadura, Granada, si be en moltes parts ab les impropietats antigues, en Andaluzia ab mescla de molts noms Arabichs, los Gallegos ab mescla de paraules, y pronunciacio Portuguesa (…)
La tercera, y vltima fonch la mestra de totes les de Espanya, que es la nostra antiga ab nom de Limosina, mes general que totes despres de la Castellana, ella era la que·s parlaua en la Prouença, y tota Guiana, y la Fra(n)ça, Gotica, y com a mes estimada, mes vsada en la cort del Rey de França, la mateixa que entrà en Cathalunya, y de aqui a Valencia, y a les Isles de Mallorca, Menorca, Iuyça, y Cerdanya”.
La llengua parlada a Catalunya, a Valencia i a les Illes Balears. Aixó es el que nosaltres fermament defensem, la unitat de la llengua.
N´Andreu Ferran, secretari que fou de l´Institut Català de Sant Isidre, l´11 de Juny del 1861 i en una reunió a Manresa en la presentació del “Calendari del Pagés”, parlava així de la llengua catalana:
“Sols una cosa nos falta dir-vos, i és lo motiu de parlar-vos en català, quan sembla que ha passat de moda, quan una gran part dels fills de Catalunya dirien que ho tenen en menyspreu. Doncs bé. Us parlam en català, perquè lo català es nostra llengua en què s´escrigueren les sapiantissimes constitucions de Catalunya. Us parlem en català, perquè la senzillesa, la claredat, la consició, l´exactitut i la riquesa d´eixa llengua és la que es correspon millor amb lo caràcter dels habitants d´aquesta noble part del territori d´Espanya”.
Ja hem comentat que fou L´Oda a la Pàtria de l´hispanista Bonaventura Carles Aribau, director en aquell moment de la Biblioteca d´Sutors Espanyols, a qui se´l considera l´autor de la revifalla de la llengua catalana i del despertar del somni de segles de somort i opressió cultural pel centralisme borbónic.
A Déu siau, turons, per sempre á Déu siau;
O serras desiguals, que allí en la patria mia
Dels nuvols é del cel de lluny vos distingia
Per lo repos etrern, per lo color mes blau.
Adéu tú, vell Montseny, que dés ton alt palau,
Com guarda vigilant cubert de boyra é neu,
Guaytats per un forat la tomba del Jueu,
E al mitg del mar immens la mallorquina nau.
Jo ton superbe front coneixia llavors,
Com coneixer pogués lo front de mos parents;
Coneixia també lo só de los torrents
Com la veu de ma mare, ó de mon fill los plors.
Mes arrancat després per fals perseguidors
Ja no conech ni sent com en millors vegadas:
Axi d´arbre migrat á terras apartadas
Son gust perden los fruits, é son perfum las flors.
¿ Qué val que m´haja tret una enganyosa sort
A veurer de mes prop las torres de Castella,
Si l´cant dels trovadors no sent la mia orella,
Ni desperta en mon pit un generos recort ?
En va á mon dels pais en als jo m´traspor
E veig del Llobregat la platja serpentina
Que fora de cantar en llengua llemosina
No m´queda mes plaher, no tinch altre conort.
Pláume encara parlar la llengua d´aquells sabis
Que ompliren l´univers de llurs costums é lleys,
La llengua d´aquells forts que acatáren los Reys,
Defenguéren llurs drets, venjáren llurs agravis.
Muyra, muyra l´ingrat que al sonar en sos llabis
Per estranya regió l´accent natiu, no plora;
Que al pensar en sos llars no s´consum ni s´anyora,
Ni cull del mur sabrat las liras dels seus avis.
En llemosí soná lo meu primer vagit,
Quant del mugró matern la dolça llet bebia;
En llemosí al Senyor pregaba cada dia,
E cántichs llemosins somiaba cada nit.
Si quant me trobo sol, parl ab mon esperit,
En llemosi li parl, que llengua altra no sent,
E ma boca llavors no sap mentir, ni ment,
Puix surten mas rahons del centre de mon pit.
Just uns anys abans de la publicació del poema d´en Aribau, fou la “Real Academia de les bones lletres de Barcelona” qui comencar a investigar el nostre passat històric i qui comencar a dotar-nos d´una identitat que havia estat arrabassada. I es un politic i escriptor de la talla d´en Capmany un dels seus màxims impulsors.
No hi ha dubte que la llengua es la que dona l’eix vertebrador als pobles. La comunicació, els sentiments, l’expressió, els cants, els poemes, La denominació d’una llengua serveix per marcar les diferències amb altres parts, però sobretot per refermar la pròpia identitat i en bona per explicar el que es la nació. Per nosaltres hi ha clar el concepte de Nació cultural, basat en l´etnicisme (el “volksgeist” del romanticisme alemany) íntimament lligat a la llengua i que en cap cas no es contraposat al concepte de nació política, que es indiscutiblement Espanya.
“Son vers catalans e parlen el pus bell catalanesc del mon”
Qui així parla no es altra que Ramon Muntaner, el cronista hispànic, que l’any 1325 es referia a la gent de València. Muntaner deixa clar ja en el mateix moment de la repoblació i conquesta del nou regne de València, l’origen català dels Valencians (com ho era el dels mallorquins), a quina nació pertanyen i quina llengua parlen.
Avui en dia, vuit segles desprès de que Muntaner escrivís les seves cròniques, uns polítics companys de viatge que es diuen espanyols, peró mancats d’hispanisme plens de revenja separadora i sobrats d’ambicions personals, posen en dubte la unitat de la llengua que parlem en part dels antics territoris de la Corona d’Aragó (que els filòlegs anomenen català), en nom d’un suposat regionalisme i que s´ inspira per desgrat nostre en una defensa de no se sap quina cultura “española” per tal de diferenciar “la llengua Valenciana” o fins i tot la que es parla a Les Illes, dels intents annexionistes dels enemics catalans
Pel Partit Popular Català aquest es el nostre problema i alhora la nostra màxima prioritat, la defensa de la unitat lingüística des de una òptica profundament hispànica, però prou allunyada per un cantó dels discursos segregadors i manipuladors que es basen en les teories del valencià Llorenç Matheu i Sanç (“De Regimini Regni Valentiae” del segle XVII) però també rebutjant la manipulació separatista dels que neguen la nostre pertinença immemorial al concepte hispànic com hem comentat abastament.
No neguem la importància de la llengua Castellana a Catalunya, doncs ja la utilització de la llengua de Castella era habitual fins pels cortesans catalans del segle XV com en Joan de Masdovelles, en Pere Torroella, en Francesc Moner, en Francesc Carroç o en Bemat de Fenollar, o el poeta Valencià Narcís de Vinyoles quan diu de la llengua castellana: “limpia, elegante y graciosa lengua castellana, la cual puede muy bien, entre muchas bárbaras y salvajes de aquesta nuestra España, latina sonante y elegantísima ser llamada”. Peró el Castellà ja té prous defensors i creiem que el Català sempre ha estat mancat d´ells. I signem les paraules d´en Victor Balaguer en el tancament dels “Jocs Florals” de 1868:
“Deixeu-nos cultivar nostra literatura, que és una obra regeneradora, i tot serà més bé i més gloriós de l’Espanya, que aixís com és més rica una família que té dos patrimonis, així ha d’ésser més rica una nació que té dos llengües”.
El cant del poeta Aribau, L´oda a la Pàtria, precursor de la renaixença cultural del nostre poble, l´elogi de la nostra llengua, l´orgull de parlar-ne (“…la llengua d´aquells savis..”), és en ple segle XIX quan el poeta glosa la pàtria i a la llengua llemosina.
El 1875, Constantí Llombart, escriptor i pare de la Renaixença valenciana, escrivia: “Per a no donar motiu a rivalitats entre los pobles que parlen la nostra llengua, sempre hem cregut lo més convinent l’aplicació de lo calificatiu llemosina a les diferents rames que, despreses de l’antic arbre naixcut a la provençal Limoges, varen arraïlar en Catalunya, València i les Illes Balears“
Constantí Llombart, afegeix. “Res té de particular que, aixina com la llengua que es parla en tota, Espanya se nomena castellana, perquè en Castella va nàixer, la que parlem hui en la pàtria llemosina, com lo senyor Balaguer l´anomena, o siga Catalunya, València i Mallorca, prenent lo nom d’on tingué lo bressol, se denomine llemosina, a imitació de lo que els espanyols hem fet en la Castellana”.
Fou el 1.521 quan Joan Bonllavi a València parla per primera vegada de llengua llemosina referint-se al català antic, i fa servir l´expressió “llengua llemosina primera” o “llengua medieval” com a la llengua que empraven els catalans del principat, de València i de les Illes, i aquesta denominació de “llemosí” es utilitzada pels erudits fins ben entrat el segle XIX.
El concepte de “Llengua llemosina” o “Llemosí” fou combatuda per intel•lectuals catalans i finalment rebutjada per l majoria de filòlegs, però qui més si va oposar fou l´insigne escriptor i literat castellà Menenedez y Pelayo (amant de Catalunya i de la seva llengua, que els separatistes amb el seu afany trencador de nexes amb els pobles d´Espanya l´han expulsat del nomenclàtor dels carrers de la ciutat Comtal):
“Y que completa debía ser la ilusión cuando el trovador cantaba trovas lemosinas, como todavía llaman algunos majaderos de Castilla y de fuera de ella a los versos compuestos en lengua catalana”.
Català, llengua catalana, països catalans… conceptes que avui en dia desperten un gran rebuig fora del principat, i especialment a la Comunitat Valenciana ( i amb virulència a València capital), son conceptes que potser hem de superar per tal d´evitar una confrontació que tots hi sortirem perdent, i no sols el concepte d´unitat de la llengua catalana, sinó el concepte d´agermenament dels pobles hispànics al donar volada per un cantó als separatistes que porten l´odi antihispànic fomentant tot lo dolent del que ens separa i als separadors que trenquen amb tot lo bo que ens uneix.
“O Dio, la Chiesa Romana in mani dei Catalani”. O deu, l´esglèsia Romana en mans dels catalans, clamaven els Italians en veure que la nissaga valenciana dels Borja (de Xàtiva) arribava al tron Papal. Per nosaltres es massa obvi que la Catalunya cultural es el Principat, València i les Illes, una Catalunya històrica agermanada pels segles, i profundament compromesa amb la hispanitat.
Ens es ben igual. No discutim la unitat de la llengua (catalana o llemosina) doncs la mateixa llengua que es parla a Bescanó es la que es parla a Artà o a Gandia, però perquè l’anomenem “llengua catalana”?, i poden haver-hi altres alternatives?. Nosaltres som politics, no filólegs, i en tot cas es bó obrir un debat, que segur serà enriquidor per tots nosaltres.
“Vulgar” (llengua usada pel “vulgus”, es a dir el poble), “Rusticam” , “Romanç pla”, “Lingua materna”, “Nostre llatí”, “Romanesc”, “Vernacle”, totes aquestes son les denominacions que duran els segles XIII i XIV apareixen com a denominacions de la nostre llengua.
Com podem veure “El Català” i “Catalunya” han tingut moltes denominacions i els seus orígens son polèmics. I aquest es el centre de la divisió, entre qui rebutja pertànyer a la nació catalana (“…de llatí en vulgar materno e mallorquí, segons la nació on so nat e criat…” diu el 1.444 el Mallorquí Ferran Valentí a la traducció de “La Paradoxa” de Ciceró; o el 1.491 quan el Valencià Fra Bonifaci Ferrer, en la traducció de la Bíblia diu: “…fou arromençada de llengua llatina en la nostra valenciana”) i per tant mai acceptaran el terme català (“Els misteris d´Elx” son un exemple de la divisió que engendra la acceptació del valencià com a llengua) i per altre banda qui confon la nació cultural catalana amb una reivindicació política de Catalunya com a nació que ha d´independitzar-se de la resta d´Espanya, cercant l´uniformisme lingüístic i centrant el seu discurs en el concepte de la llengua (oblidant que la única nació del mon que convergeixen llengua i nació política es Islàndia, la resta d´Estats o nacions polítiques o comparteixen llengua amb altres o tenen la llengua d´un altre nació-estat).
Avui Català i Catalunya provoquen, repetim que a desgrat dels qui defensem la creaicó del Partit Popular Català, molt de rebuig fora del Principat. Seguir amb la polèmica de la denominació de català a la llengua que es parla fora del Principat dur a la confrontació, el rebuig i l´odi, comporta afavorir les teories secesionistes i separadores que gent del Partit Popular està afavorint, afermant la sensació imperialista a la Comunitat Valenciana i a les Illes, i aixó no es bó, no es gens bó, doncs estem fent la feina bruta perque el separatisme prengui més volada i es dónen raons al secesionisme antihispànic, i nosaltres som els responsables d´evitar-ho.
I perquè no acceptar que a fora del Principat la llengua també a evolucionat, i si els Valencians volen dir-li Valencià, i els Balears com ells vulguin (Balear?, Illenc?, Malloquí-Menorquí-Eivissenc?), com a llengües dialectals del català o de la vella llengua que els renaixentistes la varen dir Llemosí.
En contrapartida a la Catalunya Nord (el Rosselló, el Vallespir, el Conflent, el Capcir i la meitat de la Cerdanya) necessitem enfortir els llaços d´unió sobre el concepte “català” i “Catalunya”, com a nació cultural per damunt de les fronteres polítiques.
Per tant, quina es la solució?. Anomenar llemosí al català?. No creiem que sigui la més científica, ni la més adient, però es probable que sigui la més política. Cal treure les vendes dels ulls dels qui cerquen la confrontació, i adaptar-se als nous temps. No dubtem ja més de la unitat de la nostra llengua.
El mon canvia, evoluciona, els Valencians i els Balears han canviat com ho hem fet els Catalans del Principat. No podem somiar en temps passats, amb imperis ni esgarrar-nos les vestimentes perquè Jaume I esquarteres el reialme.
Llemosí o Català es la llengua que es parla en el que els separatistes anomenen Països Catalans, i que per nosaltres, la gent del Partit Popular Català, es la nació cultural catalana. Però ull, el nom es el que marca la identitat, i no podem fer del nom motiu de secessió.
Víctor Balaguer i Cirera, “El trobador de Montserrat”, fou el màxim defensor i difusor de la teoria “llemosina”, però molts d´altres personatges han escrit sobre el llemosí:
Pere Anton Beuter (Primera parte de la Crònica general…, 1546): “la lengua nuestra valenciana que, naciendo de la catalana, parece diversa de ella, y mucho más de la mallorquina, que también de ella nació, y aun la mesma catalana, que de la franca nació”
Andreu Bosch (Summari, índex o epítome…, 1628): “Per discurs de temps ha anat tant perdent la llengua llemosina (…) que ha vingut a tenir quiscuna llengua diferent títol, ço és, de catalana, valenciana, mallorquina, i així de les demés”
Carles Ros (Epítome del origen y grandezas del idioma valenciano, 1734): “se debe nombrar al tercer ramo principal de las lenguas de España con el de valenciana, y no con el de catalana, porque una y otra salieron de la limosina. (…) Pero las dos, como he dicho, dimanan de la limosina, comprehendiéndose en la de Cataluña la de Mallorca, Menorca e Ivisa”
Joan Dameto (Historia general del reino baleárico, 1632): en “nuestras islas” ha anat variant la llengua segons les dominacions; la llengua actual “comúnmente se llama lenguaje lemosín, derivado de una provincia de Francia (…). Trujéronla a Cataluña los primeros conquistadores de aquel nobilísimo prinzipado, de donde después la heredaron los reinos de Mallorca, Valencia y Cerdeña”.
Josep Ullastra (1743, introducció a la Grammatica cathalána manuscrita): “Esta, púx, llengua Llemosina (…) vui en dia se manté en los Comtáds de Rosselló i Cerdáña, en nostra Provincia de Cathalúña, en lo Reine de Valencia, i en las Islas de Mallorca, Menorca é Ivissa”.
Català o Llemosí, la llengua que parlem els catalans; es del Principat, les Illes, la Comunitat Valenciana, la Catalunya Nord, l´Alguer i Andorra.
Per tant la gent del Partit Popular Català hem de fer un extraordinari esforç de restaurar ponts de diàleg amb les comunitats llinguistiques germanes on el nostre partit te una presència majoritaria (cementiri de Sinera), deixar sense coartada politica als separatistes, es a dir fer pedagogia politica que es fer pedagogia hispànica.
Vostre blau mentell és gran,
és més gran que l’estrellada;
puix ne sou Reina gentil,
abrigau la nostra Pàtria.
Vostre blau mantell és gran;
emmantellau ses germanes,
a València en son verger,
en sa mar l’Illa Daurada.
Vostre blau mantell és gran;
abrigau tota l’Espanya,
lo regne de vostre amor,
com un niuet sota l’ala.
Jacint Verdaguer
Volem, a modus de cloenda d´aquest capítol, fer un breu ressenya de les moltes proves que certifiquen la unitat de la llengua catalana arreu de les terres aon es parla, per tal de deixar ben clar que les gents del Partit Popular Català no tenim cap dubte que la nostra llengua espanyola es parlada ds de fa molts segles a moltes contrades de la vella hispania.
El 1341 Carta de cessió del lloc de Sagra (Marina Alta) a l’Orde de Santiago estesa per duplicat a València el 17 de setembre de 1341, pel notari valencià Bernat de Soler. (Archivo Històrico nacional, Órdenes Militares, Uclés, Sagra i Sanet, carp. 307, núm. 6)
“[l'una] scripta en letra e lengua castellana, et la otra [...] en plan escripta en letra e lengua catalana”.
El 1360 El cadí de Xàtiva i un jueu barceloní fan de torsimanys i treballen unes capitulacions pel rescat d’un visir de Fes:
“scientes loqui et intelligere ad nodum cathalanorum et eciam algaraviem et linguam”.
El 1400 la Carta dels Jurats de València a les autoritats de la vila fronterera castellana de Moia (vora Ademús) tramesa l’1 de setembre de 1400. (Arxiu Municipal de València, Lletres missives, g³-7, s.f.
“Certifficam que a a.N Berenguer Porquet, laurador, vehí nostre e d’aquesta ciutat, fugí, dos mesos poch més o menys són passats, un seu catiu, de linatge de tartres, emperò batejat e apellat Johan, de edat de XX anys, poch més o meyns, e paladí en lebguatge català, com de poquea a ença se nodrís en esta terra “
El 1411 La vídua de Joan I, Violant de Bar, francesa, s’adreça a la noblesa valenciana a tomb del plet successori, i afirma que ha fet estudiar els testaments dels darrers reis,
“los quals testaments, per clarificació de nostra intenció, havem fet splanar de latí en lengua catalana”.
El 1415 en una carta del rei Ferran d’Antequera al sultà del Marroc, a propòsit d’una reclamació. (El document sencer és publicat per M. Arribas Palau, “Reclamaciones cursadas por Fernando de Aragón a Abu Sa’id ‘Utman III de Marruecos”, Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, XXX (1963-1964), p. 320.)
“Nos empero, querientes procedir en esto legíctimament e segunt dreyto e razon, vista una letra o carta morisca vuestra e aquella feyta reduir por el alcadi nuestro de Valencia de morisco en romanç cathalán, por lo qual parece del deudo de las ditas MCCC doblas restantes de la dita mayor cuantía o precio de los ditos drapos o panyos [...]”
E 1417 Enrique de Villena [Escriptor castellà (1384 – 1434), pare de l’escriptora valenciana Isabel de Villena], Los dotze treballs d’Hèrcules, redactat a València (citat per Antoni Ferrando Francés, op. Cit. P. 77):
“a preçes e instançia del virtuoso caballero mosén Pero Pardo [...], escripto en romançe catalán”
El 1418 Sant Vicent Ferrer. Reportationes sermonum Reueredissimi Magistri Vicentii Ferrarii, predicatoris finis mundi. (Citat per Roc Chabàs en “Estudio sobre los sermones valencianos de San Vicente Ferrer, que se conservan manuscritos en la Biblioteca de la Basílica Metropolitana de València”, Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, 1902, p. 134.)
“Vosaltres de la Serrania qui estats enmig de Castella e de Catalunya, e per ço prenets algun vocable castellà e altre català. La nostra vida és el mig: dessús és la glòria e dejús infern”.
El 18 de desembre 1420 els jurats de València s’adrecen al papa Martí V i li demanen que els carmelitans valencians siguen integrats en la província de Catalunya (citat per A. Ferrando Francés, op. Cit., pp. 77- 7:
“ut dictum monasterium sub provincia Cathalonie huic civitati vicine, quorum linga sub uno ydiomate conformatur, transferretur.”
En les Actes del procés de canonització de Sant Vicent Ferrer (citat per A. Ferrando Francés, op. Cit., p. 81):
“et loqueretur in vulgari catalanico sive valentino”
El 1523, l´eminent hispanista i filòsof valencià Joan Lluís, representant arreu d’Europa de l’Humanisme cristià, publicà “ De Institutione foeminae christianae”. (Citat per Felip Mateu i Llopis a “Lérida y sus relaciones con Valencia” , Lleida, 1976.)
”..mandó el monarca que hombres aragoneses y mujeres leridanas fueran a poblarla; y de ambos nacieron hijos que tuvieron como propia la lengua de aquellas, el lenguaje que ya por más de doscientos cincuenta años hablamos entre nosotros”.
El 1557 el català, humanista i defensor hispànic, Cristòfor Despuig a “Col.loquis de la insigne ciutat de Tortosa”
“les forces y potència principal [en la Conquesta de València] tota o quasi tota són de Catalunya, y per ço reserva allí la llengua catalana y no la aragonesa”
El 1563 l´historiador valencià Martí de Viciana [a la “Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia, III”.
“En Orihuela y su tierra siempre se ha guardado la lengua catalana: porque en tiempo de la conquista se pobló la tierra más de catalanes que de otras naciones, de los quales heredaron la lengua, coraçon, manos y obras.”
El 1610 en Gaspar Escolano,historiador i eclesiàstic valencià a “Décadas de la historia de la insigne y coronada Ciudad y Reyno de Valencia”.
“Como fue poblado desde su conquista casi todo de la nación catalana, y tomó della la lengua, y están tan paredañas y juntas las dos provincias, por más de trescientos años han pasado los deste reino [València] debajo del nombre de catalanes, sin que las naciones extranjeras hiciesen diferencia ninguna de catalanes y valencianos”.
El 1734 en Carles Ros , autor de nombrosses obres de reivindicació del valencià]. Epítome del Origen y Grandezas del Idioma Valenciano.
“que se dieron tan buena maña nuestros passados en perfeccionar el idioma Valenciano, que con ser el mesmo que el Catalan, se ha quedado este montaràz, mal sonante, y grossero, y el Valenciano ha passado a ser cortesano, y gentil. Con lo que es visto, que el fino idioma valenciano consiste, a lo menos aora, en usarse con la pulcritud y cultura que han perfeccionado en esta ciudad, sin valerse ya de los vocablos montañeses que aun duran, en parte, en este Reyno y en los de Mallorca, Menorca, Ivisa y Catalunya, como lo hace también el buen castellano dexando sus grosseros y mal sonantes.”
Antoni de Capmany el 1791 publicà el “Libro del Consulado”, aon escriu:
”El catalán, a mediados del siglo XIII, era la lengua nacional de tres provincias o reinos, es a saber, de Catalunya, Valencia, Mallorca, Menorca e Ibiza, y de allí se comunico a mucha parte de Aragón [...] Fue, es una palabra, una lengua nacional, y no una jerga territorial, desde el siglo XII hasta principios del presente”.
Peró fins i tot en Menéndez i Pelayo (que avui l´han esborrat del nomenclatordles carrers de Barcelona), en el seu del discurs pronunciat als Jocs Florals de Barcelona de 1888, sota la presidència de S.M. Regent Na Maria Cristina.
”I aquí la teniu, Senyora, -la llengua catalana- brollant dels seus llavis el doll de la paraula harmoniosa i eterna. És la mateixa parla arrogant que un dia ressonà per totes les contrades de la Mediterrània, la que oïren amb submissió l’Etna fumejant i la gentil sirena de Pausílip, la que va fer estremir les ruïnes de la sagrada Acròpolis ateniense i els congosts escabrosos de l’Armènia; la llengua que com anell de noces, deixà el Rei Conqueridor a Mallorca i a València; la llengua en la qual dictaven les seues lleis i escrivien aquells gloriosos prínceps del Casal d’Aragó”.
La persecució de la llengua catalana durant la Dictadura de Primo de Rivera va ser molt important, tot i el suport inicial de grups socials importants al cop d´estat de Primo de Rivera ( 13-IX-1923).
Cent-divuit escriptors castellans sol.liciten al Directori Militar que es freni la persecució política contra la llengua catalana i es basen en motius lingüístics i d´aportació a la mateixa llengua castellana. Noranta-vuit escriptors catalans varen agrair,en una altra carta, l´actitud de recolzament dels escriptors castellans.
Reproduim el text, per donar fe de la profunda inspiració hispànica que els escriptors de llengua castellana vàren tenir.
“EXCMO. SR. PRESIDENTE DEL DIRECTORIO MILITAR:
Los abajo firmantes, escritores en lengua castellana, que sentimos profundamente los merecimientos históricos de nuestro idioma y que apreciamos en todo su valor como insuperable vehículo para la difusión del pensamiento a través del mundo civilizado, nos dirigimos respetuosamente a V. E. para expresarle nuestro sentir con ocasión de las medidas de gobierno que por razones políticas se han tomado acerca del uso de la lengua catalana.
Es el idioma la expresión más íntima y característica de la espiritualidad de un pueblo, y nosotros, ante el temor de que esas disposiciones puedan haber herido la sensibilidad del pueblo catalán, creando para lo futuro un abismo de rencores imposible de salvar, queremos, con un gesto fraternal, ofrecer a los escritores de Cataluña la seguridad de nuestra admiración y de nuestro respeto para el idioma hermano.
El simple hecho biológico de la existencia de una lengua, obra admirable de la naturaleza y de la cultura humana, es algo siempre acreedor al respeto y a la simpatía de todos los espiritus cultivados.
Nosotros debemos, además, pensar que las glorias de Cataluña son glorias españolas, y que los títulos históricos más altos que podemos presentar para ser considerados como potencia mediterránea se los debemos, en gran parte, al pueblo catalán, que hizo de la Barcelona medieval un emporio de riqueza capaz de competir con las repúblicas italianas, que creó una cultura admirable, que supo dar leyes de mar y cuya lengua inmortal resonó entre el fragor de las batallas ante las ruinas sagradas del Partenón, y sirvió para que en ella hablara por vez primera la filosofia nacional por boca de Raimundo Lulio, y fuesen cantadas las efusiones misticas del amor humano en los versos imperecederos de Ausias March.
El renacer de las literaturas regionales, que se produce como una de las consecuencias de la ideologia romántica, hizo florecer en Cataluña una literatura a la que pertenecen autores como Verdaguer y Maragall, que son primeras figuras de la literatura española del siglo XIX.Y nosotros no podemos tampoco olvidar que de Cataluña hemos recibido altísimas pruebas de comprensión y cariño, hasta el punto de que un insigne patriota catalán, amante fervoroso de la tradición española, el gran Milá y Fontanals, abrió con llave de oro el obscuro arcano de las manifestaciones artísticas más genuinas y características del pueblo castellano.
Creemos cumplir un deber de patriotismo diciéndole a Cataluña que las glorias de su idioma viven perennes en la admiración de todos nosotros y que serán eternas mientras exista en España el culto del amor desinteresado a la belleza.
Pedro Sáinz, E. Gómez de Baquero, A. Bonilla San Martín, Gregorio Marañón. Angel Ossorio y Gallardo, i fins a 118 escriptors”
La resposta per part dels escriptors catalans no es va fer esperar, i seguint amb aquesta idea hispànica de convivència, vàren trametre la “Lletra de gratitud” el 7 d´abril del mateix any.
“CASTELLANS AMICS:
Havem llegit el Missatge en elogi i defensa de la llengua catalana que haveu dirigit al President del Directori militar d´Espanya. L´elogi és complert. La defensa és oportuna i suficient; dins els moments actuals, ens basta. Els Generals del Directori, si són espanyols, dins l´ ampla accepció del mot, d´haver sentit una emoció profunda, llegint i pesant la vostra paraula assenyada, càlida i fecunda , sobretot quan els dieu han que és l’idioma l´expressió més íntima i característica de l’espiritualitat d’un poble, i que “vosaltres” davant la temor que aquestes disposicions – les preses pel Govern per raons polítiques sobre l´ús de la llengua catalana puguin haver ferit la sensibilitat del poble català, creant per a l’avenir un abisme de rancúnies impossible de salvar, voleu, amb un gest fraternal, oferir als escriptors de Catalunya la seguretat de la vostra admiració i del vostre respecte a l’idioma germà”. Aquesta paraula vostra, precisa i entusiasta, ha d´haver colpit el cor i la intel.ligència dels generals del Directori. Homo sum, haurà pensat també cadascú d’ells, humani nihil a me alienum puto. I aquest sentiment i aquesta idea els decantarà a la benevolença, i adhuc a la justicia envers la llengua catalana; envers els que la parlen, l´escriuen, i l’estimen. No desesperem que sia aixi.
L´elogi de la llengua castellana no cal fer-lo aci. Vosaltres, en el bon Missatge, feu bella memòria de l´obra d´En Mila i Fontanals, dient d´ell “que va obrir amb clau d’or l´obscur arcà de les manifestacions artístiques més genuïnes i més característiques del poble castellà’´. En Mila i Fontanals simbolitza la participació dels catalans en la cultura castellana. I ha fet escola. Nosaltres, doncs, per fortuna de Castella, no havem de fer aci l’elogi i la defensa de la llengua vostra. Tothom l´elogia. Ningú no l´ataca.
Altrament, passi el que passi, castellans amics, tantes gràcies. La gratitud ha d’ ésser virtut catalana. Ara que ens lleu, doncs, donem-ne exemple als nostres compatricis.
Tanmateix, un prec, castellans amics. Vosaltres, intel.lectuals de Castella, que il.lumineu l´esperit del vostre poble, digueu, si us plau, als governants espanyols, ja que els teniu ben a la vora, que a la fórmula política que ens apliquen ells : Sotmeteu-vos i us donarem ço que mereixeu oposem, els catalans, la fórmula : Siau justos amb nosaltres i serem amics .
Sia el bon Missatge la clau d’or que obri la capsa on és guardada la llibertat de la llengua catalana. Emperò la llibertat sencera, no amb capitis diminutio. A l’Escola, a la Universitat, als Tribunals, a tot arreu : la llibertat mateixa que teniu vosaltres per emprar la vostra llengua. Vindrà un temps que així serà. Vindrà d´en mica en mica o tot d´un cop. Ara com ara, tot est en mans del Directori.
Castellans amics, adéu-siau.
Angel Guimerà, Apeles Mestres, Santiago Rusiñol, Joaquim Ruyra, Víctor Català, Josep Pin y Soler, i fins a noranta-vuit escriptors catalans.”
Defensem la unitat de la llengua catalana, la nostra llengua hispana, la base de la nostra nació cultural.
Felicitats pel vostre blog.
Una abraçada.
la veritat es que val la pena llegir els articles. Felicitats!